La setmana passada l’Ángela us parlava de les fases per les que passem en un intercanvi; aquesta setmana jo us vull explicar com és realment Mèxic. Mèxic no es redueix a la Riviera Maya o a un conjunt d’estats plens de narcotraficants i assaltadors; i si és aquesta la imatge que teniu del país, aneu esborrant-la perquè no és certa.
Mèxic té la cara i la creu, el blanc i el negre que pot tenir qualsevol país però amb el handicap que és un país enorme, de forma que tot es pot apreciar molt més. Hi ha moltíssima pobresa i quan dic moltíssima no exagero: és molt trist veure gent dormint als carrers amb cartrons, homes i dones venent xiclets, llanternes o llibretes als metros o nens i nenes netejant sabates a homes de negocis. I pensareu: a Lleida o a Barcelona també passa això! Us podem assegurar que no és res en comparació a tot el que veiem aquí, i el més trist és que t’hi acostumes i ho acabes considerant normal.
I després hi ha els rics. És a dir, no hi ha un entremig: o ets ric o ets pobre, o això és el que percebem nosaltres. I els rics són molt seus: amb el seu vestit o roba d’anar a treballar, llegint el diari i dinant als restaurants cars de la ciutat i creient-se que el món és seu. Creuen que pel fet de tenir diners el món o com a mínim Mèxic és seu, i en el fons acaben tenint raó.
Això no treu que a Mèxic i hagi molt bones persones gent que t’acull sense problemes, t’ajuda en el que et faci falta o té un somriure per tu sempre que el necessites. I aquí no hi té res a veure el nivell econòmic, perquè tinguin poc o molt els mexicans i les mexicanes et donen el seu caliu.
